A conseqüència de la guerra d’Ucraïna, el drama a nivell humà que suposa i la seva repercussió en l’encariment de l’energia, els problemes en les cadenes de subministrament de determinats productes, i altres factors que farien molt llarga la llista. Estem vivint des de fa mesos una escalada de la inflació que està amenaçant seriosament a una gran part de països, ja no en les possibilitats de creixement de les seves economies, sinó en el perill de l’inici d’una recessió.

Aquesta situació, sumada a la crisi financera de 2008, les conseqüències de la qual encara es mantenen en alguns àmbits, i la pandèmia, està empitjorant seriosament la capacitat de moltes famílies per a mantenir el seu nivell de vida i, en alguns casos, directament les està portant a llindars pròxims a la pobresa.

La recepta tradicional que estan aplicant els bancs centrals és la pujada de tipus d’interès, amb els consegüents efectes sobre el crèdit i el consum, la qual cosa indirectament pot produir, precisament que pugui aguditzar-se la falta de creixement de les economies i la recessió.

És cert que molts governs, a més, estan aplicant polítiques complementàries que pretenen detenir la inflació en els seus respectius països i evitar que la possible crisi que s’aveïna deteriori de manera dramàtica la situació de persones que, de manera eufemística, denominem vulnerables.

Entre les solucions, que donada la magnitud han de ser diverses i de resultat incert, rarament es troba el foment de l’estalvi en general, i en concret, la qual cosa representen les assegurances en aquest àmbit.

Qualsevol que cursi estudis en matèria d’assegurances sap que, entre moltes altres coses, són un instrument que contribueix en part a reduir la inflació.

Encara que alguns pretenguin simplificar-ho estalviar no és sinònim de disminució del consum.

A pesar que no sigui una definició molt ortodoxa, l’estalvi té com a conseqüència el que no es consumeixi en determinats béns i serveis, i en canvi es permeti tenir en un futur una capacitat de consum quan l’edat o altres circumstàncies no permetin mantenir el nivell d’ingressos. D’aquí part de la seva importància.

Moltes vegades s’ha dit que al nostre país les famílies han utilitzat l’habitatge com a fórmula tradicional de traslladar la seva capacitat d’estalvi, i no obstant això el dèficit d’habitatge social, o simplement disponible a preus raonables, continua sent un problema que afecta de forma de manera important a diferents sectors de la nostra societat. Els joves, per exemple.

Potser caldria replantejar-se algunes qüestions sobre aquest tema. Alguns han intentat convertir a una societat que no està acostumada al fet que el risc formi part de la seva estratègia més enllà de la inversió en habitatge. sense més, en inversors de productes financers. Obliden, per exemple, que tenim instruments com el segur, que té múltiples i variades solucions.

D’altra banda, som un país preocupat per la seva capacitat per a fer front a les pensions públiques i, no obstant això, hem penalitzat -per no dir demonitzat- les formes d’estalvi individual amb incentius fiscals pensant a substituir-los per plans a través de les empreses sense traçar un camí que permeti, com a mínim, una transició ordenada.

L’Observatori de Sistemes Europeus de Previsió Social Complementària de la Universitat de Barcelona, del qual és patró la Fundació Auditorium, va fer un estudi en 2021 sobre la implantació dels Plans d’Empresa, basat en dades del 2020, que demostra l’escassa implementació en grans empreses. Resulta demolidor en el cas de les petites i mitjanes.

Un entorn de tipus d’interès tan baixos i durant tant de temps no afavoreix a les assegurances d’estalvi que busquen garantia. La inflació alta tampoc. També podríem preguntar-nos si un entorn d’inflació alta sostingut en el temps beneficiarà augments salarials vinculats a plans d’ocupació.

Cada cop són més els que han deixat de qüestionar que cal complementar el sistema públic de pensions, basat en el repartiment, amb un altre privat basat en la capitalització, i que fer-ho en l’àmbit de l’empresa, com s’ha demostrat en altres països del nostre entorn és una bona fórmula.

Però de moment la realitat és la que és.

En l’estudi de l’Observatori Europeu, es posa l’accent que les petites i mitjanes empreses constitueixen el 99% del total, i donen treball a un 60% del total d’ocupació empresarial, mentre que les grans empreses representen l’1% restant.

En les grans empreses sol el 14,78% tenen constituïts Plans d’Ocupació la cobertura de la qual aconsegueix al 32,43 dels treballadors.

Pel costat de les petites i mitjanes empreses, només el 1,07% té Plans d’Ocupació, que cobreixen a un 2,22% dels seus treballadors.

I en tots dos casos, petites o grans empreses, l’import de les aportacions està molt allunyat de la cotització mitjana per afiliat de la Seguretat Social.

Significa això que aquesta via no és vàlida? En absolut, significa que cal continuar treballant millorant-la si és possible però sense menysprear, per exemple, l’estalvi individual.

Des del punt de vista assegurador en general, expert en l’estalvi a llarg termini, els plans d’empresa són línies de productes arrelades en la seva pròpia naturalesa com a sector. I en el cas dels agents i corredors en particular, principal canal de distribució d’assegurances, una via per a oferir assessorament amb alt valor afegit.

Quan es parli de millores, per exemple, una qüestió que caldrà posar sobre la taula entre moltes altres, és si és convenient que la majoria d’aquests plans es basin en esquemes d’aportació definida. O bé és millor fer-ho cap als quals es basen en la prestació rebuda.

Dit de manera simplista, quines conseqüències té saber el que aportaré per sobre del que rebré?

Els qui defensen que haurien de prevaler els sistemes de prestació definida, entenen que amb això es trasllada en menor mesura el risc als estalviadors, pensant també que a Espanya continua prevalent la cultura de l’estalviador per sobre de la de l’inversor.

Però independentment de l’anterior, ara mateix, el realment important és que en el context en el qual estem, s’explotin totes les vies possibles per a frenar la inflació amb independència que tinguin major o menor impacte. I en la mesura que sigui possible afavorint, si més no, el poder adquisitiu de les persones en el futur i de pas fomentar l’estalvi a llarg termini.

Als plans d’empresa els espera encara un llarg camí. En aquest sentit, haver reduït de forma tan dràstica vies com els límits en les aportacions a plans de previsió individuals o no explorar en la gran gamma d’assegurances tradicionals d’estalvi elements de millora en el tractament fiscal, no sembla una bona solució.

Com no es cansen de dir persones amb un profund coneixement assegurador, es tracta d’un sector que participa de manera activa en el finançament de l’economia d’un país. No solament per les prestacions que realitza en la seva activitat quotidiana sinó també per les seves inversions.

Es tracta d’un inversor estable i a llarg termini. N’hi ha prou amb veure, per exemple, la quantitat de recursos que dedica al deute públic que permet als Estats disposar de mitjans per a prestar serveis als seus ciutadans. I és un petit exemple.

Només cal fixar-se en les economies que tenen un sector assegurador amb un pes important.

Jordi Parrilla, Director de la Fundació Auditorium