Moltes persones senten veritable pànic a parlar en públic, ho viuen com una cosa amenaçadora. Com un atac. De fet, poden arribar a tenir signes físics com: manca d’alè, envermelliment de la cara o tremolors. Aquestes manifestacions físiques encara augmenten més la incomoditat de fer front al moment de parlar davant d’una audiència, fins i tot, encara que siguin persones conegudes i no complets desconeguts. Però què podem fer per no viure’l com una tortura i, fins i tot, arribar-ne a gaudir?

1.- No distanciant-nos de la nostra audiència. No és una bona idea refugiar-se a les diapositives o a les notes que portem. Han de ser un suport, no són la nostra audiència en si.

2.- Cal allunyar l’enfocament de nosaltres mateixos i pensar en com ajudarem els nostres oients, virtuals i presencials, amb la nostra intervenció. La generositat d’aquesta acció calma la resposta de fugida que es genera a l’amígdala cerebral davant la por de parlar en públic i activa el nervi vague, que té el poder de calmar la resposta de lluita o fugida. Quan som amables amb els altres, ens sentim més tranquils i menys estressats.

3.- Abans de plantejar el tema que hem d’exposar cal pensar en l’audiència que ens veurà i escoltarà. Identificar les necessitats del públic permet elaborar el missatge i el llenguatge amb què pot connectar.

4.- No pensar que pots fallar. Sempre cal recordar que es tracta d’ajudar i aportar coneixement als qui ens estan prestant la seva atenció.

5.- Fer contacte visual. Evitar les mirades directes o intentar parlar per a tots alhora no és bona idea. La millor manera de connectar-se amb la seva audiència és parlant amb ells com a individus així que cal parlar amb una persona concreta cada vegada. Aquest individu sentirà que només s’hi està dirigint. És més fàcil i agradable tenir una sèrie de converses individuals que parlar amb tots alhora.