La normativa sobre distribució d’assegurances permet al corredor el cobrament d’honoraris als clients i això és una cosa que ja es va autoritzar en la llei de mediació del 2006. No obstant això, els informes de la DGSFP sobre els resultats de les declaracions anuals dels corredors i corredories revelen que el cobrament d’honoraris és una pràctica poc comuna i gairebé irrellevant. Aquesta dada porta a preguntar-se per què això no succeeix? Per què no hi ha cultura de cobrar honoraris en el nostre col·lectiu? Que no sigui comú és per culpa del client, del propi corredor o de tots dos? És una tendència temporal o costarà introduir la cultura del cobrament d’honoraris? Respecte a la tipologia de riscos o rams que produeixen cobrament d’honoraris no existeix un tipus definit, segons dades de la DGSFP.

Un aspecte interessant és veure quin perfil té el corredor que sí que cobra honoraris. Existeix un perfil definit? Són les grans corredories les que ho fan? I el client? Està preparat per a afrontar el pagament d’honoraris?

També és rellevant conèixer l’operativa. Com es cobra? Un percentatge de la prima? Per serveis de consultoria? Una quota fixa igual per a cada client en cada renovació? La normativa vigent estableix que s’ha de acordar per escrit amb el client l’import dels honoraris o, quan això no sigui possible, el mètode per a calcular-los. El corredor i el client podran acordar per escrit que la remuneració del corredor inclogui honoraris professionals que es facturin directament al client, expedint en aquest cas una factura independent per aquests honoraris de manera separada al rebut de prima emès per l’entitat asseguradora. Porta IVA aquesta factura? La resposta és sí. La llei estableix l’exempció de les operacions d’assegurança, reassegurança i capitalització, així mateix com els serveis de mediació, incloent-hi la captació de clients, però el cobrament d’honoraris no està exempt.
El document adjunt aporta llum sobre aquest controvertit tema.